
En realitat, no hi veiem res.
Res de precís. Res de definitiu.
L'ull s'hi ha d'anar acomodant
constantment.
Grégoire Bouillier,
Le Syndrome de l'Orangerie, 2024
Efectivament, això és el primer que experimentem en contemplar la gran sèrie dels Nenúfars de Claude Monet. Aquesta exposició explora aquesta dimensió de l'obra tardana del pintor com a clau de lectura per comprendre una part important de la creació artística moderna i contemporània.
L'estètica del desenfocament arrela i s'expandeix sobre les ruïnes de la Segona Guerra Mundial. El principi de claredat visual que durant segles va prevaler en la creació artística es revela aleshores insuficient. Enfront de l'erosió de les certeses del visible i en vista de les múltiples possibilitats que s'obren, els artistes experimenten noves vies i aborden el transitori, el desordre, l'inacabat, el dubte. Assumint aquest canvi profund en l'ordre mundial, opten pel que és indeterminat, imprecís i suggerit. Les seves obres s'alliberen de l'exigència de la nitidesa i deixen un espai més ampli a la interpretació de l'espectador.
Difús per definició, el desenfocament ens convida a prendre distància, a deixar de voler precisar constantment i a explorar la realitat des de noves mirades. Esdevé així el mitjà d'expressió predilecte d'un gran nombre d'artistes, en un món on la visibilitat s'enterboleix i regna la inestabilitat, avui més que mai.
