PREÀMBUL

L'estètica del desenfocament, del flou artístic, existeix des de molt abans de l'època moderna. L'esfumat del Renaixement, que mitjançant la superposició de fines capes de pintura transparent presenta el tema amb contorns imprecisos, n'és un parent llunyà. El terme francès flou, derivat del llatí flavus, no apareix fins al 1676 en la ploma de l'historiador André Félibien per expressar la «suavitat d'una pintura». Aquesta noció aporta un matís nou al principi de la representació basada en la claredat del traç. A finals del segle XIX, l'impressionisme marca un veritable punt d'inflexió, reprenent el camí que havia obert la pintura de William Turner amb les seves composicions difuses. El desenfocament ateny el seu punt culminant, fins al punt de dissoldre la figura.

Al mateix temps, la fotografia incipient, en essència un procediment mecànic, expressa també la subjectivitat de l'autor mitjançant el desenfocament. Aquesta afirmació de la visió de l'artista ressona en les creacions simbolistes dels seus contemporanis. Aquests artistes exploren el món interior i, a través de la indefinició, revelen allò que la visió nítida sol amagar a la consciència.

Les obres que es presenten en aquesta mostra evoquen les diverses facetes d'aquest moment fundacional. L'art contemporani hi té també el seu lloc, en un diàleg amb els miralls líquids de l'estany dels Nenúfars de Monet.