L'EROSIÓ DE LES CERTESES

La dimensió política de l'estètica del desenfocament comença a desplegar-se plenament durant el període posterior a la Segona Guerra Mundial. Enfront de l'erosió de les certeses, artistes com Zoran Mušič o Gerhard Richter assumeixen la profunda convulsió de l'ordre mundial i adopten el desenfocament com a estratègia necessària.

Després del descobriment dels camps de concentració i atesa la impossibilitat de representar l'irrepresentable, el desenfocament desdibuixa una realitat que la mirada no pot suportar. Ens obliga també a reflexionar, ja que ens força a concentrar-nos en la imatge i a mirar la realitat de cara. Qüestionant l'estatus i el valor de la imatge, els artistes proposen una visió alhora poètica i desencisada de les tragèdies que han marcat la història dels segles XX i XXI.

El desenfocament revela així la seva potència encegadora, com un mecanisme d'oblit, però també constitueix una altra manera de posar de manifest les atrocitats de la història difoses per la imatge mediàtica.