Els còmics a Espanya van tenir una importància cabdal des de mitjan segle XIX, tant a les publicacions per a infants com a les revistes satíriques. Autors com Apel·les Mestres, Ramón Cilla o Mecachis, i publicacions com La Campana de Gràcia, Mundo cómico o L’Esquella de la Torratxa van obrir el camí a una explosió de revistes i d’autors al segle XX. Opisso, Xaudaró, En Patufet, Gente Menuda, Dominguín, Pulgarcito i TBO van establir els fonaments d’un dibuix caricaturesc amb voluntat universal, i d’aquí al nom que encara avui donem als còmics: tebeos. Malgrat el tall profund que va suposar la Guerra Civil, els còmics van continuar proliferant amb publicacions promogudes pels colpistes i editades per la Delegación Nacional del Frente de Juventudes, com Flechas y Pelayos (1938-1949) i més tard Clarín (1949-1956). Durant la dictadura van arribar a un públic massiu quaderns d’aventures com Roberto Alcázar y Pedrín, El Guerrero del Antifaz, El Capitán Trueno o El Jabato, la gran comèdia humana de Bruguera i les revistes infantils que llegia tota la població, com TBO, Pulgarcito, Chicos i Jaimito.

A partir dels anys setanta, nous corrents i autors amb la voluntat d’arribar a un públic adult van defugir la fèrria censura franquista i van preparar el terreny per a l’esclat de l’underground i de les revistes dels anys vuitanta com per al nou alè narratiu del format més extens de la novel·la gràfica.