A l’igual de l’escriptura i a diferència del cinema, el còmic és un mitjà immediat que no requereix cap infraestructura de producció. Amb la revista MAD de Harvey Kurtzman primer, amb fanzins com ZAP Comix, Weirdo i Tits & Clits després, i amb Robert Crumb, Trina Robbins, Lynda Barry o Melinda Gebbie va sorgir una nova manera d’explicar, amb una llibertat absoluta per parlar de qualsevol tema, començant pel «jo». Diaris, fragments de vida, confessions íntimes i temes abans inconcebibles –com la sexualitat, la identitat de gènere, el consum de drogues o les malalties mentals– van començar a aparèixer a les vinyetes alhora que sorgien nous formats de publicació com la novel·la gràfica, que permetia per la seva extensió una concepció total de l’obra, no supeditada a la lògica serial.

A partir dels anys vuitanta, revistes capdavanteres com RAW als Estats Units van aglutinar la nova avantguarda formada per autors com Art Spiegelman o Charles Burns, abans que molts altres col·lectius, com L’Association a França, contribuïssin al naixement d’un nou tipus de còmic a finals del segle XX. Així com les experiències de Chris Ware, Scott McCloud o Marc-Antoine Mathieu han obert el camí a un còmic-assaig, una nova generació d’autores com María Medem, Ana Galvañ, Laura Pérez, Marta Cartu o Marta Altieri explora totes les possibilitats tant del paper i els nous recursos com de l’scroll infinit.